Sentència del Tribunal Suprem sobre l’abast i efectes de la declaració d’inconstitucionalitat continguda a la Sentència del Tribunal Constitucional d’11 de maig de 2017 en relació amb el IIVTNU


10/07/18

En data 9 de juliol el Tribunal Suprem ha dictat una important Sentència en la què procedeix a interpretar l’abast de la declaració d’inconstitucionalitat continguda a la Sentència del Tribunal Constitucional 59/2017, de data 11 de maig de 2017, relativa a l’Impost sobre l’Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU), tenint en compte que la decisió dictada pel Tribunal Constitucional ha donat lloc a solucions jurisdiccionals contradictòries per part dels Tribunals Superiors de Justícia.

El Tribunal Suprem considera, d'una banda, que els articles 107.1 i 107.2 a) del TRLRHL, segons la interpretació que s’ha de donar a la decisió i fonament jurídic 5 de la STC 59/2017 "adolecen solo de una inconstitucionalidad y nulidad parcial”. En aquest sentit, s’enten que "son constitucionales y resultan, pues, plenamente aplicables, en todos aquellos supuestos en los que el obligado tributario no ha logrado acreditar (...) que la transmisión de la propiedad de los terrenos por cualquier título (o la constitución o transmisión de cualquier derecho real de goce, limitativo del dominio, sobre los referidos terrenos) no ha puesto de manifiesto un incremento de su valor” o ,el que és el mateix, "una capacitat econòmica susceptible de ser gravada amb fonament a l’article 31.1 CE”.

D'altra banda, el Tribunal Suprem aclareix que "el artículo 110.4 del TRLHL, sin embargo, es inconstitucional y nulo en todo caso (inconstitucionalidad total) porque, como señala la STC 59/2017, ‘no permite acreditar un resultado diferente al resultante de la aplicación de las reglas de valoración que contiene’, o, dicho de otro modo, porque ‘impide a los sujetos pasivos que puedan acreditar la existencia de una situación inexpresiva de capacidad económica (SSTC 26/2017, FJ 7, y 37/2017, FJ 5)’”

Segons el Tribunal Suprem és, precisament, aquesta nul.litat total de l’article 110.4 del TRLHL continguda a la Sentència del Tribunal Constitucional la que “posibilita que los obligados tributarios puedan probar, desde la STC 59/2017, la inexistencia de un aumento del valor del terreno ante la Administración municipal o, en su caso, ante el órgano judicial, y, en caso contrario, es la que habilita la plena aplicación de los artículos 107.1 y 107.2 a) del TRLHL.”

En relació a la prova de la inexistència d’una plusvàlua real i efectiva obtinguda en la transmissió del terreny, el Tribunal Suprem realitza els següents aclariments:

1. En primer lloc, el Tribunal manifesta que correspon "al obligado tributario probar la inexistencia de incremento de valor del terreno onerosamente transmitido”

2. En segon lloc, que per acreditar que no ha existit la plusvàlua gravada per l’IIVTNU podrà el subjecte passiu:

· a) Oferir qualsevol principi de prova, que almenys indiciàriament permeti apreciar-la com és la diferència entre el valor d’adquisició i el de transmissió que es reflecteix a les corresponents escriptures públiques.
· b) Optar per una prova pericial que confirmi aquests indicis; o, en fi,
· c) Utilitzar qualsevol altre medi provatori ex article 106.1 LGT que posi de manifest el decrement de valor del terreny transmès i la conseqüent improcedència de girar liquidació per l’IIVTNU.

3. Per últim, que aportada por el obligado tributario la prueba de que el terreno no ha aumentado de valor, deberá ser la Administración la que pruebe en contra de dichas pretensiones para poder aplicar los preceptos del TRLHL que el fallo de la STC 59/2017 ha dejado en vigor en caso de plusvalía"

No resol el Tribunal Suprem a la sentència comentada què passa quan la plusvàlua realment obtinguda per l’obligat tributari fos tan minsa que l’aplicació dels articles 107.1 i 107.2 a) del TRLHL pogués suscitar dubtes des de la perspectiva de l’article 31.1 CE. Afirma en aquest sentit el Tribunal Suprem que: "La cuestión, sin embargo, no se nos ha planteado aún y tampoco ha sido resuelta por el Tribunal Constitucional en la STC 59/2017".


Modificació del Pla General Metropolità per declarar la ciutat de Barcelona àrea de tanteig i retracte i definir els terminis d'edificació


28/06/18

El passat 18 de juny, la Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona va acordar aprovar inicialment la Modificació del Pla General Metropolità per declarar la ciutat de Barcelona àrea de tanteig i retracte i definir els terminis d'edificació

La proposta es justifica per tal de garantir el dret a l’habitatge, disposant dels suficients a un preu adequat per satisfer les necessitats de la població dels diferents barris, i protegint les persones residents dels processos de substitució de la població. La modificació té com a objectiu l’aplicació dels mecanismes d’intervenció legals en matèria de política de sòl i habitatge, per ampliar el patrimoni públic de sòl i habitatge, que ajudi a fer efectiu el dret dels ciutadans i ciutadanes a l’accés a un habitatge digne i adequat. 

Es declara àrea de tanteig i retracte tot el terme municipal de Barcelona, d’acord amb el que preveuen els articles 15 i 37 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge, l’article 172 i següents del Text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya, aprovat per Decret legislatiu, 1/2010, de 3 d’agost, i la Disposició Addicional Tercera del Decret legislatiu 1/2010 

Queden sotmeses als exercicis d’aquests drets les transmissions oneroses dels immobles descrits a l’article 2 i s’estenen a la transmissió d’accions o participacions socials de societats mercantils en els termes de l’article 15 de la Llei del dret a l’habitatge.

Els immobles susceptibles de ser subjectes a aquests drets, són:

a)  Els edificis plurifamiliars sencers usats principalment com a habitatge.

b)  Els terrenys sense edificar, ja siguin solars o parcel·les en qualsevol classe de sòl.

c)  Els terrenys amb edificacions ruïnoses o totalment desocupades.

d) Els habitatges en determinades àrees, entre aquestes, les àrees de rehabilitació i conservació, o dins les previsions d’un programa de rehabilitació, amb especial consideració dels habitatges buits i els de lloguer en règim de pròrroga forçosa.

e) Les finques edificades incloses en àrees de rehabilitació i conservació o dins les previsions d’un programa de rehabilitació. 

f) Els habitatges en construcció o ja construïts sempre que les persones transmissores els hagin adquirit de la part promotora i, si es tracta d’habitatges construïts cal també que la transmissió es projecti o perfeccioni abans que no hagi transcorregut un any des de l’acabament de l’edifici. 

g) Els habitatges o edificis provinents d’execucions hipotecàries o de procediments de compensació o pagament de deute amb garantia hipotecària 

Les finques resultants de projectes de reparcel·lació aprovats definitivament no estan sotmeses a drets de tanteig i retracte fins que no hagi transcorregut un termini de cinc anys de la inscripció en el Registre de la Propietat de l’aprovació del projecte de reparcel·lació. 

 L’Ajuntament de Barcelona d’acord amb les previsions pressupostàries i les prioritats que s’estableixin, concretarà periòdicament els criteris als quals ajustarà la seva actuació per a exercir els drets de tanteig i retracte en els supòsits concret

 Per a l’exercici dels drets de tanteig i retracte sobre edificis i habitatges a més de la idoneïtat per al compliment dels objectius determinats es prendran en consideració les circumstàncies següents

a) Edificis o habitatges en situació o en utilització anòmales, segons la Llei 18/2007.

b Edificis en mal estat de conservació, en especial els subjectes a ordres d’execució de conservació que afectin l’edifici globalment.

c) Edificis o habitatges amb ocupants, en especial considerant els arrendaments en règim depròrroga forçosa.

d) Edificis o habitatges en àmbits de vulnerabilitat econòmica i social.

e) Edificis o habitatges en àmbits amb processos de gentrificació o de substitució de les persones residents 

D’altra banda, la modificació estableix els terminis per emprendre l’edificació en el terme municipal de Barcelona, que correspon al planejament urbanístic.

L’edificació s’ha d’emprendre dins els terminis previstos en el planejament vigent i els queestableixin els nous plans. 

En defecte de determinació en els plans d’aquests terminis, s’estableixen els següents:

a) Un termini de dos anys per emprendre l’edificació de les parcel·les no edificades ubicades en àrees on la qualificació zonal prevegi el seu destí a habitatge plurifamiliar o a usos mixtos que admetin aquest ús, des que tinguin la condició de solar.

b)  Un termini de tres anys per emprendre l’edificació de les parcel·les situades en polígons d’actuació urbanística que tenien per objecte l’execució sistemàtica d’actuacions de transformació, i que estiguin destinades, segons la seva qualificació, a ús d’habitatge plurifamiliar o a usos mixtos que admetin aquests ús, des que tinguin la condició de solar.

L’aprovació definitiva d’aquesta Modificació es preveu que es faci durant el mes d’octubre de 2018.


Modificació del Pla General Metropolità per a l’obtenció d’habitatge de protecció pública al sòl urbà consolidat de Barcelona


28/06/18

El passat 18 de juny, la Comissió d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona va acordar aprovar inicialment la Modificació del Pla General Metropolità per a l’obtenció d’habitatge de protecció pública al sòl urbà consolidat de Barcelona la qual, després del període d’al·legacions i de l’informe pertinent, haurà de ser sotmesa a aprovació del Consell Municipal (plenari de l’Ajuntament).

La Modificació aborda la destinació parcial a habitatge amb protecció oficial en casos d’actuacions edificatòries de nova construcció o gran rehabilitació en edificis d’habitatge plurifamiliar. El seu objectiu és la creació de nou habitatge amb protecció oficial en el sòl urbà consolidat, distribuït per tots els barris de la ciutat, i no només en els àmbits d'actuació urbanística amb les reserves d'habitatge de protecció pública previstes en la legislació urbanística vigent.

La consideració de nova construcció i gran rehabilitació subjectes a aquest destí parcial d’habitatge de protecció pública, es fa prenent com a referència l’Ordenança reguladora dels Procediments d’Intervenció Municipal en les Obres (ORPIMO), del 10 de març de 2011, que en definitiva corresponen a aquelles que estan sotmeses al règim de comunicació de primera ocupació (article 55). Així, el punt 2 i 3 de l’article 285ter de la normativa urbanística concreta les actuacions subjectes a aquesta mesura:

a) Les noves construccions són aquelles que corresponen a la construcció i edificació de nova planta, així com aquelles ampliacions d’edificis que doni lloc a nous locals o unitats funcionals.

b) Les grans rehabilitacions, considerant com a tals les següents:

I. El conjunt d’obres que constitueixin una actuació global en l’edifici que comporti, a més, alguna de les actuacions següents: increment de sostre edificat, increment del nombre de departaments o unitats funcionals anteriorment existents, redistribució general d’espais i canvi de l’ús principal de l’edifici.

II. La substitució de l’edifici, encara que es mantingui la façana o algun altre element estructural.

III. L’execució simultània o successiva d’altres obres de reforma o rehabilitació que tinguin un cost igual o superior al 50 per cent del valor d’una construcció de nova planta de característiques similars i amb el mateix sostre que l’edificació existent. 

Les llicències sol·licitades abans de la publicació de l’aprovació definitiva de la nova norma estaran exemptes d’aquests requisits. 

També les operacions en què la compra dels habitatges o del solar s’hagi fet entre l’1 de juliol de 2016 i l’entrada en vigor de la nova norma, sempre que presentin la llicència en un període de dos anys des de l’aprovació definitiva.

A més, en el cas de les transaccions executades entre l’1 de gener de 2016 i l’1 de juliol de 2016, hauran de destinar un 20% dels pisos a habitatge protegit, en lloc d’un 30%.

La justificació d’aquestes exempcions deriva del que disposa l’article 17.3 de la Llei del dret a l’habitatge:

"La qualificació urbanística de sòl que efectuï el planejament general pot establir que l'edificació d'ús residencial es destini totalment o parcialment a habitatge amb protecció oficial, tant en el cas de noves construccions com en el de gran rehabilitació dels edificis existents, però ha de respectar el règim jurídic dels habitatges preexistents en els casos en què l'enderroc d'un edifici sigui degut a una operació de substitució amb reallotjament dels mateixos residents. Els plans que continguin aquestes determinacions han d'incorporar un ajornament de l'entrada en vigor, per un termini de dos anys, per a garantir la viabilitat econòmica de les operacions en sòl urbà consolidat que s'hagin concretat prèviament a l'aprovació del pla".

La proposta es resumeix en els següents continguts bàsics:

·  Destí d'un 30% del sostre urbanístic a habitatge de protecció oficial de règim general en actuacions edificatòries plurifamiliars de nova construcció i gran rehabilitació de més de 600 m2. Aquesta norma s’aplica a les zones d’ús urbanístic d’habitatge plurifamiliar.

S’entén per sostre urbanístic computable, la superfície de sostre d’ús d’habitatge utilitzada pel còmput del nombre màxim d’habitatges per parcel·la a cada zona, segons les normes urbanístiques del PGM i les ordenances metropolitanes de l’edificació. Aquesta superfície és la compresa entre els tancaments exteriors, incloent els celoberts i patis de ventilació. S’exclouen els cossos sortints, els soterranis, i la superfície de planta baixa que ultrapassi la fondària edificable o, en el seu cas, la projecció del cos principal de l’edificació. 

·  Els habitatges amb protecció oficial resultants d’aquesta mesura queden subjectes als drets d’adquisició preferent a favor de l’Ajuntament de Barcelona.

· S’exceptuen d’aquesta norma les actuacions edificatòries amb les condicions següents:

-  Estiguin incloses en un àmbit d’actuació urbanística on el planejament hagués previst la reserva d’habitatge de protecció pública, i que encara no hagin materialitzat l’edificació.

-  Es tracti de la rehabilitació d’un edifici amb nivell de protecció del patrimoni arquitectònic A, B i C, sempre i quan es mantingui la tipologia i
nombre d’habitatges de l’edifici original que va motivar la catalogació.

· En el cas que la promoció unitària abasti dues parcel·les discontinues d’un mateix barri, es podrà ubicar l’habitatge de protecció resultant del conjunt de la promoció en una d’elles, mitjançant la tramitació d’un planejament derivat que justifiqui l’interès públic i mantingui l’aprofitament urbanístic atorgat pel planejament general.

L’aprovació definitiva d’aquesta Modificació es preveu que es faci durant el mes d’octubre de 2018.

Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’impost municipal de plusvàlua


14/06/2017

Mitjançant sentència de data 11 de maig de 2017 el Tribunal Constitucional (TC) ha declarat inconstitucionals i nuls els articles 107.1, 107.2 a) y 110.4 de la Ley Reguladora de las Haciendas Locales, aprovat pel Real Decreto Legislativo 2/2004, de 5 de març, relatius a l’Impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), conegut popularment com a plusvalua municipal (accedir al text de la sentència).

El TC puntualitza però que "El impuesto sobre el incremento del valor de los terrenos no es, con carácter general, contrario al Texto Constitucional, en su configuración actual. Lo es únicamente en aquellos supuestos en los que somete a tributación situaciones inexpresivas de capacidad económica, esto es, aquellas que no presentan aumento de valor del terreno al momento de la transmisión”.

L’IIVTNU grava l'increment del valor del terreny (sense tenir en compte la construcció) generat en el moment de la transmissió d’un immoble (habitatge, solar, parcel·la), fins a un periode màxim de tinença de 20 anys. Per al càlcul de la base imposable d’aquest impost es té en consideració únicament el valor cadastral del sòl corresponent a l’any de la venda, la qual cosa provoca que en moments de crisi econòmica com els que hem viscut –amb valors cadastrals actualitzats en moments d’eufòria de preus-, es tributi automàticament per un “increment de valor” que realment no ha existit.

Aquesta circumstància, segons el TC, impedeix que els ciutadans contribuexin “de acuerdo con su capacidad económica (art. 31.1 de la Constitución)”.

El TC conclou que a partir d’ara correspon al legislador dur a terme “las modificaciones o adaptaciones pertinentes en el régimen legal del impuesto que permitan arbitrar el modo de no someter a tributación las situaciones de inexistencia de incremento de valor de los terrenos de naturaleza urbana”.

Val a dir que en els darrers anys ja han hagut alguns pronunciaments de Jutjats i Tribunals Superiors de Justícia que han anul·lat liquidacions d’aquest tribut per considerar que no obeien a un increment de valor real.

Entretant el legislador no modifiqui el tribut, resta doncs oberta la possibilitat d’impugnar en base a la sentència que ara comentem les noves liquidacions que es girin. De la mateixa manera, aquells que hagin venut un immoble en els darrers 4 anys podran instar de l’Ajuntament la devolució del que han pagat indegudament en concepte de plusvàlua.

En tot cas es requerirà la prova de la inexistència d’increment de valor o de l’existència d’un increment inferior al resultant de la liquidació. Si bé algun Jutjat ha considerat que amb la simple aportació de les escriptures de compra i venda del bé es justifica de manera suficient que existeixen pèrdues, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en diverses sentències requereix l’aportació de proves pericials o informes tècnics contradictoris. Així doncs, caldrà realitzar un estudi cas per cas per tal d'establir les possibilitats d’èxit d’aquestes reclamacions, així com la seva viabilitat econòmica.